CCOO S’OPOSA AL DETERIORAMENT DE LA SANITAT
CATALANA i A LA CONFUSIÓ DELS INTERESSOS PÚBLICS i ELS PRIVATS
El model sanitari català es caracteritza per l’existència d’una xarxa
sanitària pública (SISCAT) amb una gran varietat de proveïdors, amb molta
diversitat de formes de gestió:
empreses privades amb o sense ànim de lucre, empreses públiques i
consorcis. A més es contracta activitat amb altres centres privats que no
formen part del SISCAT. Els diferents governs sempre han valorat positivament
aquest model pels suposats avantatges de disposar d’una àmplia diversitat de
proveïdors, amb els quals, es deia, s’introduïa un cert grau de competència.
Amb la crisi i la reducció continuada dels pressupostos hem vist que aquest
model amagava una versió sofisticada del “capitalismo castizo”, basat en la captura
de rendes i la proximitat al poder.
Els exemples que confirmen aquesta afirmació són nombrosos. Una empresa de
la qual era apoderat el director del Servei Català de la Salut factura al
mateix SCS. El director va dir que no sabia que n’era l’apoderat i encara és
director de l’SCS. Empreses privades que, malgrat les brutals reduccions de la
despesa sanitària, estan incrementant la seva contractació amb l’SCS. El Govern
ha impedit que l’Hospital Josep Trueta, públic, contractés el servei de cuina
de l’Hospital de Santa Caterina, també públic; la secretària de Departament de
Salut considera que cal donar negoci a tothom i això és més important que l’eficiència
en la despesa pública.
Hi ha empreses del sector públic que contracten els serveis de les empreses
en les quals participen membres del seu Consell d’Administració. IDC,
multinacional sanitària privada, té garantit un nivell mínim d’activitat que
cobrarà tant si la fa com si no. Amb diners públics s’han rescatat centres
privats i posteriorment se’ls garanteix durant un llarg període d’anys un
nivell mínim d’activitat. Així s’explica que les empreses privades vulguin fer
el seu negoci a l’empara del sector públic.
Aquest model sanitari se sustenta en una contínua confusió entre el que és
públic i el que és privat. Es traspassen pacients dels centres públics, als
quals se’ls ha retallat el pressupost, a centres privats als quals se’ls ha
incrementat. Tenim empreses públiques associades i pagant quotes a una
organització patronal privada. I en el súmmum dels despropòsits hem estat
discutint als jutjats si una empresa era pública o privada.
Altre tret significatiu d’aquest model és la multiplicitat de formes
jurídiques que adopten els proveïdors sanitaris; segons la Sindicatura de
Comptes, “aquestes circumstàncies poden comportar una certa feblesa i mancances
en aspectes del govern i la gestió i, en particular, en el compliment exacte de
la normativa de caràcter públic que els és d’aplicació”.
Ara que sembla que estem a la recta final de la legislatura, el conseller
de Salut, Boí Ruiz, està intentant culminar el procés de transformació de la
sanitat catalana, debilitant en la mesura del possible els centres públics i,
especialment, l’Institut Català de la Salut.
L’objectiu és que el sistema sanitari serveixi més als interessos de
determinats grups que a les necessitats dels ciutadans de Catalunya. No hem
d’oblidar que Boí Ruiz es va estrenar nomenant Josep Prat com a president del
Consell d’Administració de l’Institut Català de la Salut. Al mateix temps, Prat
era vicepresident de la multinacional sanitària privada USP. Prat immediatament
es va posar mans a l’obra i va encarregar un informe a Price Waterhouse Coopers
amb l’objectiu d’esmicolar l’ICS. Avui encara no se sap qui va pagar aquest
informe. Aquest projecte va fracassar entre altres raons perquè Prat va haver
d’abandonar l’ICS acusat de greus delictes de corrupció.
La crisi econòmica i la política de retallades del Govern de la Generalitat
han estat especialment virulentes en la sanitat pública catalana. Any rere any
el conseller de Salut diu que no es faran més retallades perquè s’ha arribat a
l’os i any rere any es fan més retallades en el pressupost sanitari. El disseny
del sistema sanitari català fa que aquestes retallades siguin selectives.
Aquest disseny, producte d’un capitalisme d’”amiguetes”, en què els negocis es
fan per la proximitat al poder, provoca que, malgrat les retallades, algunes
empreses puguin augmentar el volum de contractació amb el Servei Català de la
Salut. Així, en un exercici amb els pressupostos prorrogats ha hagut empreses
privades que han incrementat la seva contractació amb l’SCS i públiques que han
vist com disminuïa el seu pressupost. Finalment, estan els centres públics que
són els que han assumit gairebé tota la reducció del pressupost sanitari.
Entre les empreses públiques destaca la retallada pressupostària que ha
patit l’ICS, que entre 2010 i 2014 ha vist reduït el seu pressupost més d’un
13%; amb dades de tancament pressupostari la reducció ha estat d’un 17%. L’any
2011 l’ICS va tenir una reducció del pressupost del 5% i va tancar l’exercici
gairebé en equilibri. A 2012 l’assignació final es va reduir un altre cop un 5%
i es va tancar l’exercici amb un superàvit del 4%. El Govern, al pressupost de
2013, que estava prorrogat, va retallar el 4% de superàvit de 2012 i un 4%
addicional, la qual cosa va impedir que una nova reducció de despesa del 2% fos
suficient per acabar l’exercici en equilibri pressupostari. En resum, a 2012
l’ICS va tenir un superàvit de 40 milions d’euros; al 2013, si s’hagués
prorrogat el pressupost, el superàvit hauria estat de 100 milions, però com que
es va reduir el pressupost en 140 milions, l’ICS va acabar amb un dèficit de 35
milions. No
cal dir que la major part d’aquesta reducció de la despesa ha recaigut sobre
els treballadors, en forma de pèrdua de llocs de treball i de reducció de sous.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada