El PERQUÈ D’UN REFERÈNDUM
El PP va guanyar legítimament les eleccions
generals amb un programa en el qual no constava cap de les principals mesures
que s'estan aplicant. Tampoc van aparèixer en el debat d'investidura
i, fins i tot després, quan se'ls ha preguntat per què apliquen les mesures que
sofrim en l'actualitat les han negat sistemàticament.
La crisi
econòmica financera en la qual estem immersos ha esdevingut en crisi social si
entenem per aquesta aquella situació que es caracteritza per l'empobriment i la
desprotecció de la majoria de la població i que té com a conseqüència la
fractura de la cohesió social i l'exclusió.
En efecte, les
polítiques promogudes des de les institucions europees i seguides, unes vegades
de forma resignada i unes altres amb veritable devoció, pels últims governs ens
estan portant al desastre social. El determinisme amb el qual s'ha plantejat la
política d'austeritat, sense donar una oportunitat a les polítiques de
creixement, ens està enfonsant més en la crisi fins al punt que Alemanya està
veient com la seva activitat econòmica es ralenteix i països com França i
Itàlia, a més d'Espanya, entren novament en recessió. Grècia, Irlanda i
Portugal no estan avui millor que fa dos anys, malgrat l'immens sofriment al
que s'ha sotmès als seus ciutadans.
La deterioració al que estan sent sotmesos els drets socials i laborals i les xarxes de protecció; l'empobriment de la majoria de la població; la nul·la equitat de les mesures que es vénen adoptant; el veure com els rics i poderosos surten com si res passes, així com la forma en què les mesures es decideixen estan alimentant un profund sentiment d'injustícia i indignació entre la ciutadania que es tradueix en animadversió cap a els qui des de la talaia del poder decideixen aplicar-les. Sentiments que s'estenen al conjunt de les institucions amb un seriós risc de desafecció democràtica creixent, com d'alguna manera ha quedat reflectit en l'última enquesta del CIS.
Les mesures aplicades per enfrontar la crisi
econòmica estan generant una crisi social i la forma en què s'estan fent les
coses des de les instàncies de poder està portant a una crisi política de la
qual ara solament coneixem la seva projecció estadística però que pot tenir
expressions més dramàtiques i indesitjables, com la Història s'ha encarregat
d'ensenyar-nos.
Part de la
desafecció que sent la ciutadania cap a les institucions democràtiques es
justifica per la distància que es percep entre el que els representants
polítics diuen quan estan en campanya electoral i el que fan quan arriben al
poder, en com s'exerceix l'activitat política i en com les institucions i
formacions polítiques es relacionen amb els ciutadans.
La prepotència,
la falta de diàleg o la manera de transmetre la informació són qüestions que no
passen desapercebudes a la ciutadania, que té la maduresa suficient per
reaccionar quan considera que des del poder la hi menysprea o pretén tractar
com a estúpida, que és el que ha succeït recentment amb la manera en què el
Govern va presentar el "rescat" bancari. O com quan s'assabenta per
la premsa internacional de la preparació d'un nou "rescat" que, com
l'anterior, tampoc estarà condicionat però que acabarà pagant i patint el conjunt
de la població.
El Govern no pot
escudar-se en l'argument que els ciutadans els van votar per superar la crisi i
que les mesures que ara aplica van en aquesta adreça. Perquè els ciutadans
volem que se superi la crisi, sí, però també volem i tenim dret a saber com es
farà, què ens suposarà en les nostres condicions i expectatives de vida i si els
esforços a realitzar es practicaran de forma equilibrada.
El 20
de novembre ningú va poder pronunciar-se sobre l'abaratiment de l'acomiadament,
sobre la individualització de les relacions laborals, sobre les retallades en
educació i sanitat, sobre l'increment dels impostos, sobre la reducció de
salari i ocupació en les administracions i empreses públiques, sobre les
retallades en dependència, sobre la reducció de les prestacions per
desocupació....
Així les coses,
s'entendrà que amplis sectors de la societat considerem que estem davant un
flagrant incompliment del "contracte" electoral establert entre el PP
i la societat espanyola, que solament pot resoldre's democràticament si el
programa de govern que desconeixíem i que ara patim se sotmet a consideració de
la mateixa.
Tenim precedents.
En la dècada dels vuitanta el Govern socialista, malgrat comptar amb una
majoria absoluta de 202 diputats, va sotmetre a referèndum l'entrada d'Espanya
en l'OTAN. Es tractava llavors, com ara, d'una decisió política d'especial
transcendència que a més no havia figurat al seu programa electoral.
Tornem a estar davant "decisions
polítiques d'especial transcendència" doncs poden canviar dràsticament el
quadre de drets a Espanya. Si a això li afegim que aquestes mesures les sofrim
tots però ningú ha pogut opinar sobre elles, s'entendrà que demanem que el
Govern convoqui un referèndum perquè la ciutadania pugui expressar lliurement la seva
opinió sobre si aquest és el camí a seguir per superar la crisi.
(Article d'Opinió
d'Ignacio Fernández Toxo i Cándido Méndez publicat en El País del dilluns 13
d'agost de 2012)
Calella a 14
d’agost de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada