LA RECULADA DE LA SANITAT PÚBLICA EN PERSPECTIVA HISTÒRICA
En la història de la sanitat pública espanyola existeixen diverses fites que cal recordar en aquestes èpoques de retallades indiscriminades.
En 1942 s'aprova el primer segur de malaltia obligatori. Deu aquest qualificatiu a l'obligació que l'Estat s'imposa a si mateix i que al mateix temps imposa a assalariats i patrons. Aquest segur es va concebre com una forma de protecció enfront de les situacions de malaltia que poguessin presentar-se a la població treballadora i als familiars al seu càrrec. La seva aprovació s'acompanya de la creació de 532 ambulatoris repartits per tot l'Estat, entre 1943 i 1976.
El segon desenvolupament important va ser l'aprovació en 1963 de la llei de bases de la Seguretat Social, que va procedir a la unificació de les diferents assegurances socials existent fins llavors: vellesa, maternitat, accidents de treball, càrregues familiars, malaltia comuna i accident no laboral, malaltia professional, invalidesa i atur. La Seguretat Social crea també una xarxa d'hospitals propis que aconsegueix la seva culminació en el període comprès entre 1972 i 1976. Anteriorment el segur obligatori de malaltia contractava els serveis hospitalaris del sector privat.
La construcció dels hospitals de la Seguretat Social coincideix amb el desplaçament del centre de gravetat de l'assistència sanitària pública des dels ambulatoris cap a l'hospital. Paral·lelament comença a produir-se un abandó en la cura de la xarxa ambulatòria, deterioració que apareix reflectit en els dos informes oficials realitzats en la segona meitat de la dècada dels setanta, l'Informe al Govern, publicat en 1975 per la Comissió Inter ministerial per a la Reforma de la Sanitat, i el Llibre Blanco de la Seguretat Social, fet públic en 1977 pel Ministeri de Treball. Respecte a l'atenció primària, el Llibre Blanco esmentava com a problemes la massificació de les consultes, la desvinculació amb els serveis hospitalaris o el caràcter residual de l'exercici de la medicina general.
El tercer gran fita va ser l'impuls donat a l'atenció primària. D'una banda, en 1978 es crea l'especialitat de medicina familiar i comunitària, amb l'objectiu de mitigar el caràcter residual que fins llavors havia tingut la pràctica de la medicina general. Des de 1995 aquesta especialitat constitueix un requisit per exercir com a metge d'atenció primària en el sistema públic. D'altra banda, en 1984 comença la reforma de l'atenció primària amb la creació dels centres de salut i els equips d'atenció d' atenció primària, inspirats tots dos a la Declaració d'Ànima Lliga de l'OMS. Es produeix així un trànsit des de l'assistència primària dels ambulatoris, basada en la malaltia, la curació i el tractament ocasional de problemes específics, a una atenció primària centrada en la salut i en la prevenció com a part d'un procés continuat d'atenció. La dedicació horària del personal sanitari d'atenció primària s'incrementa pel que fa al model anterior i per a això s'estableix una jornada setmanal de quaranta hores. Enfront de la falta d'objectius comuns que el Llibre Blanco de la Seguretat Social havia detectat com a problema del modelo ambulatori, es proposa una filosofia de treball en equip entre el personal sanitari i no sanitari. Totes aquestes millores convertiran a l'atenció primària espanyola en un referent internacional.
El quart punt de referència en la història de la sanitat pública espanyola va ser l'aprovació de la llei general de sanitat en 1986 que, sobre la base del sistema nacional britànic, reconeix l'extensió de l'assistència sanitària pública a tota la població. Anteriorment l'accés a la xarxa pública tenia lloc a través de dos dispositius: la xarxa sanitària de la beneficència o seguretat pública pensada per atendre a les persones sense recursos econòmics, i la xarxa sanitària de la Seguretat Social concebuda per prestar assistència a la població treballadora i als seus familiars. Per raons de crisi econòmica, dirà l'exposició de motius de la llei general de sanitat, la universalització de l'assistència sanitària es realitzarà gradualment. S'inicia així un procés d'extensió de la cobertura en el qual cal destacar dos desenvolupaments. El primer va ser el reconeixement en 1989 de la cobertura sanitària de la Seguretat Social a les persones sense recursos econòmics suficients. El segon desenvolupament, la inclusió en la sanitat pública dels ciutadans estrangers, va rebre un impuls important amb la llei orgànica 4/2000.
Una vegada exposats els avanços assolits en la sanitat pública espanyola al llarg de la seva història, és el moment d'abordar les conseqüències de les reformes implantades en els últims anys.
S'ha reduït la cobertura de l'assistència sanitària pública. Arran del reial decret 16/2012, 873.000 residents estrangers han estat exclosos de l'assistència sanitària pública, segons li explica el govern a la Comissió Europea al Programa Nacional de Reformes de 2013. Els termes també han canviat, el reial decret citat torna a parlar d'assegurat i beneficiaris de l'assegurat. Les persones pensionistes paguen ara per les seves medicines segons una fórmula regressiva que perjudica a les rendes més baixes. El copago farmacèutic s'ha implantat a més en un moment de greu crisi econòmica en el qual, segons el Baròmetre de Majors, el 70% dels majors proporciona als seus familiars una ajuda imprescindible per poder viure dignament.
Tant l'atenció primària com l'atenció especialitzada han vist disminuir la seva capacitat per oferir una millor assistència. En sol dos anys, entre gener de 2012 i gener de 2014, s'han eliminat 19.000 llocs de treball, sense que el Butlletí de Personal al Servei de les Administracions Públiques permeti saber quants corresponen a cada nivell sanitari. En atenció primària, 90 dels 300 centres de salut de la Comunitat de Madrid van rebutjar en 2013 signar els objectius del contracte programa anual, per considerar que el pressupost per cobrir les absències de personal era insuficient per garantir la qualitat de l'assistència. Així que no és estrany que entre 2011 i 2013 s'hagi triplicat el percentatge de persones que considera que els serveis assistencials de l'atenció primària i l'atenció especialitzada han empitjorat en els últims anys, segons les dades ofertes pel Baròmetre Sanitari que anualment realitza el CSIC per al Ministeri de Sanitat.
Simultàniament augmenta la participació del sector privat en la provisió de l'atenció sanitària pública a través d'una infinitat de fórmules. Un petit grup de grans constructores, bancs, asseguradores sanitàries privades i fons d'inversió, s'han convertit en socis habituals de la sanitat pública. Sota la fórmula de concessió d'obra pública, el PP en la Comunitat de Madrid ha cedit a empreses com Sacyr, FCC o Acciona el finançament i construcció d'almenys set nous hospitals. L'administració abona a aquestes empreses un cànon anual que, segons l'experiència britànica, a la llarga suposarà pagar sis vegades més del que hagués costat la seva construcció pública.
La segona modalitat de participació del sector privat, la concessió administrativa, comporta una major càrrega ideològica i privatitzades, ja que les empreses privades a més de construir i gestionar l'edifici proporcionen l'assistència sanitària pública. El govern del PP a la Comunitat Valenciana és el que major ús ha fet d'aquesta fórmula i en l'actualitat almenys el 20% de la població valenciana rep assistència sanitària pública a través del sector privat. A la Comunitat Valenciana les empreses privades no solament han assumit l'assistència sanitària dels nous hospitals que han construït, sinó també l'atenció prestada als centres de salut que abans gestionava el sector públic.
Una tercera forma de participació de les empreses privades consisteix a cedir-los activitats que prèviament realitzava la sanitat pública com les proves diagnòstiques i de laboratori, els serveis informàtics, les derivacions a atenció especialitzada o les intervencions quirúrgiques. Aquest augment d'experiències privatitzades contrasta amb l'escàs interès dels nostres governants per desenvolupar sistemes d'informació que permetin confirmar la suposada superioritat del sector privat.
Calella 19 de febrer de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada